"SENSE EL MAIG DEL 68, SARKOZY MAI NO HAURIA ESTAT PRESIDENT"
Publicat per Marc a 5 Maig 2008
Ara que fa 40 anys del “Miag del 68″ i que als mitjans tothom recorda la revolta estudiantil a La Sorbona o els principis del moviment “hippie” a Estats Units, hauríem de repensar si realment el Maig del 68 va ser o ha esdevingut allò que els joves del 68 volien.A mi em cau lluny el Maig del 68, ja que jo vaig néixer al 86 però si mirem enrere i veiem com han evolucionat les coses ens podem adonar que realment el Maig del 68 ha estat un fracàs, si més no, no acabat esdevinguen la revolta pretesa pels estudiants, es a dir trencar amb l’Estat, amb el conservadorisme i amb tot allò que representaven els seus pares…
Només cal veure on estan actualment tots els “pares revolucionaris” del 68, la gran majoria son grans empresaris amb fortunes considerables (em sembla perfecte), homes de negocis, membres de consells d’administració i un llarg seguit de llocs de responsabilitat. I alguns altres seuen o seien a l’Assemblea Nacional, com seria el cas de Cohn-Bendit .
La pregunta és, que ha passat durant aquests anys, des del 68 fins aleshores, perque tots aquests “revolucionaris” hagin esdevingut el mateix contra el que ells lluitaven? La resposta la deixo oberta…
Reprodueixo un entrevista que va realitzar el diari AVUI, a la pàgina 36 el divendres 2 de maig a André Glucksmann i al seu fill Raphaël Glucksmann, arran de la publicació del seu llibre ”Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy‘.
En el llibre pare i fill, reclamen la vigència dels principis del maig del 68 contra el conservadorisme de les societats occidentals.
Un any després de la victòria electoral, ¿lamenta haver escollit Sarkozy?
André Glucksmann: No, no me’n penedeixo. Continuo creient que vaig triar el candidat que havia fet un millor diagnòstic de la situació que viu França. Aleshores ja vaig dir que estava escollint un home i no un déu. Hi ha coses que no comparteixo, però esperaré al final del seu mandat per fer balanç.
Raphaël Glucksmann: La decisió del meu pare no em va sorprendre. Jo mateix, que tinc carnet del Partit Socialista, també vaig acabar votant per Sarkozy. Ha fet coses positives, com abolir la imatge del president com a pare de la nació. Fa segles que vam tallar el cap al nostre rei, però els francesos continuen sent profundament conservadors i monàrquics, molt més que els espanyols. És un dels símptomes que demostren que el Maig del 68 ha acabat fracassant.
Fa exactament un any, Sarkozy demanava acabar amb l’herència del 68, en un polèmic míting al qual tots dos van assistir. ¿No els va molestar?A.G.: Vaig tenir prou sentit de l’humor per prendre-m’ho amb certa ironia. Ell mateix va confessar a Yasmina Reza que ho havia dit amb cinisme i mala fe, o sigui que no creia de debò el que estava proclamant. Va ser un bon cop tàctic, just quan aquesta esquerra moralment infal·lible, però que no s’atreveix a actuar seguint els seus principis, intentava convertir les eleccions en un referèndum contra Sarkozy.
R.G.: Sarkozy va voler atacar el conservadorisme dominant en la societat francesa, ja que a França tothom s’oposa a la globalització: es rebutja el caos del món contemporani per refugiar-se en el passat. Però es va equivocar en una cosa. Les actituds conservadores que observem avui no procedeixen del Maig del 68, sinó d’ideologies prèvies com ara el gaullisme i el comunisme dels anys 50. De fet, la globalització no deixa de ser una conseqüència de l’esperit del 68, de l’obertura que defensava. Contràriament al que es diu, això no pertany exclusivament a l’esquerra. Per posar un exemple, Mitterrand era d’esquerra, però representava tot el que detestaven els que van fer la revolta del Maig del 68, com ara l’encarnació de l’Estat fort i de la França rural.
Diu que s’ho va prendre amb ironia, però al llibre explica que va enviar-li un e-mail per protestar contra la caricatura del Maig del 68 que havia presentat.
A.G.: Bé, vaig pensar que era millor que no seguís per aquest camí. Però continuo creient que no pensava de debò el que deia. La prova és que després va nomenar ministre d’Exteriors Bernard Kouchner, un dels líders estudiantils del 68. Pensi que, en aquesta França conservadora on vivim, ha sigut tan impactant com veure Carme Chacón convertida en ministra de Defensa quan està embarassada de vuit mesos [riu].
R.G.: Sí, tots dos nomenaments són gestos molt propis del 68, molt subversius.
Què creuen que Sarkozy no ha entès del Maig del 68?R.G.: D’entrada, potser no ha entès que, sense el Maig del 68, mai no hauria sigut president. Si no fos per aquella experiència d’obertura, els francesos mai haurien escollit un home d’orígens jueus hongaresos i grecs, casat i divorciat dues vegades, sense un passat rural que el lligui al territori francès. Però el títol del llibre és una simple excusa: el que volíem era veure què perdura de la revolta.
I quines són les conclusions? Per a què va servir el Maig del 68?
R.G.: La revolta ha fracassat, en el sentit que França continua sent un país conservador i molt vertical, però alhora va aconseguir revolucionar moltes coses. Va suposar l’adéu definitiu a dos mites. Ens vam adonar que la França eterna no existia i que la revolució que havia d’instaurar una gran societat comunista no arribaria. Li devem el món on vivim avui, sense punts de referència, sense ideologies preestablertes i sense fronteres físiques, on tothom és alhora mestre i alumne, productor i consumidor.
A.G.: El Maig del 68 va ser una revolució que en va anticipar moltes altres, de tipus democràtic i no marxista. De fet, a França va adquirir un caràcter fortament antitotalitarista, en especial contra el comunisme. Els intel·lectuals francesos ja desconfiaven de l’ortodòxia comunista molts anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. A mi em van expulsar del Partit Comunista per haver protestat contra l’actuació soviètica a Budapest el 1956 i molts líders sindicals del 68, tot i estar-hi afiliats, tenien seriosos conflictes amb la cúpula del partit, que va arribar a insinuar que la revolta era un complot de De Gaulle.
Avui ningú sembla gaire interessat a revisar la vigència dels principis que van inspirar el Maig del 68. ¿Assistim a un aniversari extremadament superficial?
A.G.: Sense cap dubte, però commemorar alguna cosa sempre acaba implicant matar-la. S’ha intentat ficar el Maig del 68 en un recipient ple de formol, afegint-hi un parell d’imatges i de records curiosos. La gent s’agenolla o es pixa a sobre del 68, en funció del seu gust, però en tots dos casos dóna per entès que forma part del passat. En el fons, Sarkozy diu el mateix que [l'eurodiputat i exlíder de la revolta] Daniel Cohn-Bendit, que ha demanat que s’oblidi el Maig del 68 definitivament.
R.G.: I nosaltres el que diem és el contrari.
A.G.: Creiem que, més que un moment, va ser l’inici d’un moviment. Quaranta anys després, caldria pensar com s’aconseguiria una ruptura similar avui en dia i decidir com continuar endavant amb ella. Cal tornar a despertar l’esperit de subversió contínua.
Marc Pallarès i Ponsa
