CANVI D’ADREÇA DEL BLOG

A partir d’ara em podreu trobar a http://marcpallares.cat

Gràcies a tots el que heu passat per aquest blog!

Achmed, terrorista aterrador…

La paraula contra el mur

La setmana passada vaig estar a Aranjuez per assistir al curs d’estiu titulat “La fuerza interior de la política exterior. ¿Hasta donde es posible el consenso?” dirigit per Jordi Xuclà, diputat al Congrés. He de dir que el curs estava molt ben organitzat i el programa era d’alt nivell, des d’aquí una felicitació a en Jordi i també, com no, a Núria Llorach.

Al curs com a ponents vàrem tenir gent com Francisco Martínez Vazquez (Lletrat de les Corts Generals i Director de Relacions Internacionals del Congrés dels Diputats), Carles Gasòliba (President del Comitè Espanyol i de la Comissió Mediterrània de la Lliga Europea de Cooperació Econòmica), Andrés Ortega (ex editor d’EL PAÍS i assessor de Moncloa), Iñaki Anasagasti (senador), Carles Llorens (secretari de política internacional de Convergència Democràtica de Catalunya), Alejandro Muñoz (diputat del PP), Miguel Ángel Moratinos (Ministre d’Afers exteriors i Cooperació), Begoña Lasagabaster (ex – diputada per EA al Congreso) i Fátima Aburto (membre de la Comissió d’Afers exteriors i diputada del PSOE),

Bé, com podeu veure el títol del post i del curs no tenen res a veure, bàsicament per un motiu que es que les xerrades s’editaran en format llibre i suposo que en digital també. Doncs del que vull parlar és del que ha succeït fora del curs, quan quedàvem els de la classe i alguns més per anar a prendre una cervesa o a sopar per Aranjuez.

Dins del curs érem unes 30 persones, dels quals casi la meitat érem catalans, la resta eren de Madrid, Euskadi,  Galicia i Andalusia, de ideologies i partits diferents fet que feia que els debats, tot sopant, fossin molt interessants i molt vius ja que catalans haviem de “defensar-nos” i intentar explicar perque som nacionalistes, com a Catalunya no discriminem el castellà i que no som insolidaris amb la resta de l’Estat.

Per molt que fem pedagogia ells, els espanyols, no entendran o no volen entendre’ns, és la paraula contra el mur, nosaltres argumentem i expliquem de forma clara però sembla que hagi un mur on les paraules rebotin sense ser processades, reben com a resposta coses com “esto es España y sois españoles”, “hablais catalan para joder” i derivats. Realment ho tenim complicat i la solució serà llarga, per que tal i com diu en Nacho tot acabarà sent una confrontació de sentiments.

Sociopolítica 2.0

Divendres passat, en el marc del 15è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, vàrem poder guadir d’una taula rodona molt interessant i que donava l’inici a un congrés totalment 2.0.

La taula rodona portava el titol de “Política 2.0 i blogs”, va esser moderada per David Madí que va fer una bona introducció i presentació dels ponents, que eren en Saül Gordillo, la Carme-Laura Gil, en Marc Vidal i en Carles Puigdemont.

Tot el que és va dir a la taula rodona hi estic bastant d’acord menys amb l’exposició que va fer Carme-Laura Gil, que no creia realmetn en la web 2.0 i en les seves eines fins el punt d’afirmar que els blogs i totes les eines 2.0 no han conviat els nostres costums, cosa que en el torn de preguntes i/o debat vaig rebatre.

En Marc Vidal, com sempre, va estar molt bé i molt directe, fins i tot afirmant que els polítics menteixen de forma sistemàtica. Peró el que més em va agradar va ser la defensa que va fer de la necessitat de la creació de la figura del “cibermilitant” pel bon futur dels partits polítics.

D’aquesta taula rodona em quedo amb vàries coses, primer la gran afluència de blogaires, tant militants de CDC com blogaires externs o militants a altres partits. La bona sintonia que va haver en tot moment amb tots els blogaires a l’espai 2.0, que és on es feia la taula rodona. La gran feina feta per en Roc Fernandez que no ha parat en cap moment per fer un congrès realment 2.0.

I finalment unes pindoles de les intervencions de cada un dels ponents:

Saül Gordillo:

“El que fa més ràbia és un blog abandonat,: blogs fets per la campanya i que l’ultim post es del dia de reflexió.”

“Els blogs són el pal de paller de les eines socials, alimenten Twitter, Facebook, Plurk, MySpace…”

Carme-Laura Gil:

“no crec que els blogs influeixin, no crec que ens facin més demòcrates ni més transparents”

“els cercles són molt endogàmics, s’estan creant una sèrie de comentaristes i lectors fidels, els comentaris et dirigeixen, són una nova forma de dependència.”

“crec que és un mitjà extraordinari, però la política real és la del carrer no la de les xarxes socials ni dels blogs”

Marc Vidal: veure powerpoint.

Carles Puigdemont:

“els canvis afecten a la forma però també en el fons”

“la política està cridada a incorporar elements de la tecnologia”

“no hi ha casa gran del catalanisme sense el 2.0″

“amb el 2.0 entra en el plebiscit permanent, el 2.0 ens apropa a les llistes obertes…”

Video resum de la trobada de blocaires:

We shall overcome!

Agafant el lema dels esclaus del segle XIX, dels defensors dels Drets Civils americans dels anys 60 i en versió moderna i nacionalista de la JNC faré un breu comentari sobre el que a hores d’ara espero i crec del que espero del 15è Congrés de Convergència.

Queden ja unes poques hores per l’inici del congrés, tot està ja casi enllestit però segurament l’equip d’organització i logística va de bòlit per no ni deixar ni un mínim detall a l’imporvisació. Els que fem servir Twitter em pogut seguir els diferents membres de ponència i de organització fent notes breus sobre el desenvolupament d’aquests últims dies.

Entrant ja en el que ens ocupa en aquest post, aquest serà un congrés, crec jo, llarg però molt enriquidor amb molt debat i intercanvi d’idees tot per a una sola causa que sens dubte és la de Convergència Democràtica de Catalunya i el projecte, impulsat el 20 de novembre de 2007 per Artur Mas, de la Casa Gran del Catalanisme.

Per a mi hi ha quatre coses fonamentals en aquest congrés, encara que tot ell en si mateix és fonamental.

•  Vull que és parli i fem una aposta clara per l’ús de les eines de la web 2.0, els nostres líders han d’apostar pels blogs i per les xarxes socials, ara mateix ja tenim alguns exemplars clars en aquest cas com pot ser en Carles Campuzano que creu realment en la Web 2.0 com a eina per transformar la política.
• Que parlem i repensem les relacions amb Unió Democràtica de Catalunya, actualment la federació no ha funcionat com a tal. La direcció nacional sempre ha estat partidària de la fusió, cosa que jo no entenc veient tal i com funcionem (o no funcionem).
• Espero que d’aquest congrés surti una direcció nacional oberta, amb gent de totes les sensibilitats i molt propera a la ciutadania. Em d’aconseguir regenerar la política i fer veure a la gent que ells i els polítics no viuen en mons diferents.
• Per últim, m’agradaria que el dret a decidir quedi ben reflectit a la ponència i arribi fins al final de tot, es a dir la consecució d’un estat propi dins la Unió Europea.

Veurem que passa al llarg d’aquests tres dies. Des d’aquest blog  i el twitter podreu anar seguint tot alló que vagi succeïnt.

 

Ciberactivisme i cibermilitància: reptes congressuals.

En el 37è Congrés Federal del PSOE s’havia presentat una esmena a favor de la creació de la figura del cibermilitant, dita esmena es va presentar i elaborar a traves de Facebook.

Doncs bé, l’esmena a favor de la creació de la figura del cibermilitant no ha prosperat, el plenari a rebutjat una esmena molt potent i transcendental pel futur de la política. És paradoxal que el lema del congrés del PSOE fos “la fuerza del cambio”, com volen ser realment una força de canvi realment si no assumeixen el repte de crear la figura del cibermilitant, un tema cabdal per la regeneració de la política i l’acostament a molts més sectors de la societat, concretament en la població jove.

Per altra banda. aquest divendres Convergència comença el seu 15è Congrés, on hi presentades al voltant de 3000 esmenes, entre totes les ponències.

En aquest congrés debatrem la Casa Gran del Catalanisme, l’organització interna del partit, mecanismes de regeneració democràtica, la proposta territorial i electoral,  les relacions amb Unió que pel que he anat escoltant aquests dies la direcció nacional segueix apostant pel model de fusió i no pel trencament de la Federació, aquest tema ja el tractaré durant el mateix congrés ja que sóc delegat i faré “liveblogging” des de la ponència 3.

Però a part de tots aquests punts, tan a la ponència 3 com a la 4 hi ha dues esmenes que cal tenir molt en conte, que són les que parlen sobre la web 2.0, la cibermilitància i el ciberactivisme enfocat a la millora del nostre partit. L’esmena que s’ha presentat a l a ponència 4 és la que va encapçalar en Rubén Novoa a través del Facebook i l’esmena de la ponència 3 la presenta la JNC.

En aquestes dues esmenes apostem fortament per la Web 2.0 i els seus beneficis dins de la política, com a eina de apropament dels nostres polítics vers la societat i com a mitjà de comunicació més directe. Però ahir ni t rebia un mail des de CDC on ens feien arribar el llistat de totes les esmenes presentades a les ponències, la meva sorpresa va ser que l’esmena de la JNC sobre Web 2.0 a la ponència 3, estava en transacció i no deia res més.

Que vol dir això? La direcció té por de la web 2.0 i de l’obertura de la política a nous canals? Els partits polítics parlen de regeneració democràtica, drets a decidir i de noves formes de la relació amb els ciutadans, peró si no afrontem aquest tema, l’acceptem i el treballem tenim, segurament, la batalla perduda, ja que la societat avança molt rapida i els partits polítics molt lentament.

SMS-MANIA

Com ja apuntava l’altre dia en el post titulat “PARTIT POPULAR O LA GUERRA DEL SMS“ on explicava les 3 concentracions/manifestacions convocades, dues a favor de Rajoy i una en suport del mateix, doncs avui alguns dirigents territorials del PP han rebut un nou SMS on se’ls convoca de forma inexcusable, el dissabte 31 a Valladolid per fer la presentació de la candidatura de l’actual president del PP.

El SMS diu exactament:

Inexcusable asistencia, acto de
presentación candidatura de Mariano Rajoy en
Valladolid sabado 31 de Mayo a las
12h. Feria de muestras Valladolid.
Inexcusable Asistencia.

Cal destacar, la reiteració que fan amb “inexcusable assistència” on podem percebre que la situació no la tenen del tot controlada, per no dir gens, i sobretot que volen demostrar qui és qui té més suports dins del partit.

Aquest acte de dissabte marcarà el “timing” de tot el procés congressual, ja que depenent del que passi a l’acte haurà més moviments o no. Un pavelló ple a vessar, intueixo, faria que els sectors crítics amb l’actual president rebaixessin els seus atacs, però si dissabte l’acte surt malament no s’omple, Rajoy no convenç i no surt de la presentació de la candidatura “victoriós“, la guerra serà dura i llarga. La llista de gent descontenta, critica i abandonaments cada dia és més gran però de moment ningú presenta una candidatura alternativa, de moment només s’especula que podria fer-ho Juan Costa però no deixen de ser simples especulacions, suposem que esperaran a que Rajoy faci primer la seva presentació.

En fi, tenim uns temps moguts, la batalla del PP, les picabaralles i múltiples candidatures d’ERC, els Tripartit amenaçat d’inundacions i transvasaments, crisi econòmica i el congres de CDC que de moment es el menys sorollós.

Marc Pallarès i Ponsa

PARTIT POPULAR O LA GUERRA DEL SMS

Llegia a la pagina de Javier Casal, periodista de la SER, que avui mateix s’han convocat 3 manifestacions/concentracions: una donant suport a Maria San Gil, una altra en contra de Mariano Rajoy i l’ultima a favor d’aquest. En resum, dues manifestacions/concentracions en contra del líder del PP.

Els sms que s’han rebut durant la tarda d’avui (22/05/08) han estat:

Missatge enviat a les: 17:08h Text: “Mañana a las doce
del mediodía
concentración ante la sede nacional del partido, en la calle Génova
en apoyo
a María San Gil.”
Missatge enviat a les: 18:30h Text: “Basta ya!
Sábado 24
a las 17h en Génova 13 y sedes PP: RAJOY DIMISIÓN. PÁSALO.”
Missatge enviat a les: 19:35h Text: “Mañana a las 12
horas en
Génova 13 concentración en apoyo de Mariano Rajoy. Acude y difúndelo.”

La crisi, o com es vulgui anomenar el que passa a Can Popular, cada dia que transcorre es fa més gran. L’esquerda oberta, la batalla de noms i posicionaments ideològics és infinita.

Mariano Rajoy va començar a redissenyar el partit des de la derrota electoral del 9-M: amagava Pizarro a la cinquena fila del Congrés, nomenava Soraya Saenz de Santamaria portaveu al Congrés… I mentre això succeïa, Zaplana marxava a Telefònica i Acebes anunciava que deixava la secretaria general després del congrés del PP.

Rajoy ha començat un veritable gir al centre deixant de banda l’ala més dura, conservadora i carca del PP. I això de moment li està donant molts mals de cap o, pel que diu la premsa, això és el que sembla. Però si Rajoy surt victoriós d’aquest gir, col·loca gent com Ruiz-Gallardon a la nova direcció del PP i fa una oposició tranquil·la, moderada i constructiva durant aquesta legislatura, crec que podrien tornar a guanyar unes eleccions estatals, fins i tot, de carrer. Perquè Zapatero no va guanyar per haver presentat un projecte engrescador, o per haver obtingut uns resultats espectaculars, o per haver presentat unes mesures econòmiques que no ofeguessin als ciutadans o lleis com la de la Dependència, que al cap i a la fi ha resultat un frau. ZP i sobretot Jose Zaragoza i el PSC-PSOE van recorrer a la politica de la por. No presentaven cap programa seriós, únicament repetien la frase de “si tu no vas, ells tornen” i es dedicaven a anar als debats a proclamar, una vegada darrere l’altre i sense contemplacions, aquesta consigna.

P.D.: L’amic i diputat Carles Campuzano penjava avui un post amb un video de la pregunta que va formular dimecres al Ple del Congres preguntant al Govern sobre la Llei de la Dependència.

P.D. 2: Foto agafada de la pagina de Javier Casal.

Marc Pallarès i Ponsa

"SENSE EL MAIG DEL 68, SARKOZY MAI NO HAURIA ESTAT PRESIDENT"

Ara que fa 40 anys del “Miag del 68″ i que als mitjans tothom recorda la revolta estudiantil a La Sorbona o els principis del moviment “hippie” a Estats Units, hauríem de repensar si realment el Maig del 68 va ser o ha esdevingut allò que els joves del 68 volien.

A mi em cau lluny el Maig del 68, ja que jo vaig néixer al 86 però si mirem enrere i veiem com han evolucionat les coses ens podem adonar que realment el Maig del 68 ha estat un fracàs, si més no, no acabat esdevinguen la revolta pretesa pels estudiants, es a dir trencar amb l’Estat, amb el conservadorisme i amb tot allò que representaven els seus pares…

Només cal veure on estan actualment tots els “pares revolucionaris” del 68, la gran majoria son grans empresaris amb fortunes considerables (em sembla perfecte), homes de negocis, membres de consells d’administració i un llarg seguit de llocs de responsabilitat. I alguns altres seuen o seien a l’Assemblea Nacional, com seria el cas de Cohn-Bendit .

La pregunta és, que ha passat durant aquests anys, des del 68 fins aleshores, perque tots aquests “revolucionaris” hagin esdevingut el mateix contra el que ells lluitaven? La resposta la deixo oberta…

Reprodueixo un entrevista que va realitzar el diari AVUI, a la pàgina 36 el divendres 2 de maig a André Glucksmann i al seu fill Raphaël Glucksmann, arran de la publicació del seu llibre ”Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy‘.

Cal recordar que André Glucksmann va donar suport a Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials franceses dient que era l’únic candidat que representava el canvi que França i el considerava l’únic candidat no conservador.

En el llibre pare i fill, reclamen la vigència dels principis del maig del 68 contra el conservadorisme de les societats occidentals.

Un any després de la victòria electoral, ¿lamenta haver escollit Sarkozy?

André Glucksmann: No, no me’n penedeixo. Continuo creient que vaig triar el candidat que havia fet un millor diagnòstic de la situació que viu França. Aleshores ja vaig dir que estava escollint un home i no un déu. Hi ha coses que no comparteixo, però esperaré al final del seu mandat per fer balanç.
Raphaël Glucksmann: La decisió del meu pare no em va sorprendre. Jo mateix, que tinc carnet del Partit Socialista, també vaig acabar votant per Sarkozy. Ha fet coses positives, com abolir la imatge del president com a pare de la nació. Fa segles que vam tallar el cap al nostre rei, però els francesos continuen sent profundament conservadors i monàrquics, molt més que els espanyols. És un dels símptomes que demostren que el Maig del 68 ha acabat fracassant.

Fa exactament un any, Sarkozy demanava acabar amb l’herència del 68, en un polèmic míting al qual tots dos van assistir. ¿No els va molestar?A.G.: Vaig tenir prou sentit de l’humor per prendre-m’ho amb certa ironia. Ell mateix va confessar a Yasmina Reza que ho havia dit amb cinisme i mala fe, o sigui que no creia de debò el que estava proclamant. Va ser un bon cop tàctic, just quan aquesta esquerra moralment infal·lible, però que no s’atreveix a actuar seguint els seus principis, intentava convertir les eleccions en un referèndum contra Sarkozy.
R.G.: Sarkozy va voler atacar el conservadorisme dominant en la societat francesa, ja que a França tothom s’oposa a la globalització: es rebutja el caos del món contemporani per refugiar-se en el passat. Però es va equivocar en una cosa. Les actituds conservadores que observem avui no procedeixen del Maig del 68, sinó d’ideologies prèvies com ara el gaullisme i el comunisme dels anys 50. De fet, la globalització no deixa de ser una conseqüència de l’esperit del 68, de l’obertura que defensava. Contràriament al que es diu, això no pertany exclusivament a l’esquerra. Per posar un exemple, Mitterrand era d’esquerra, però representava tot el que detestaven els que van fer la revolta del Maig del 68, com ara l’encarnació de l’Estat fort i de la França rural.

 

Diu que s’ho va prendre amb ironia, però al llibre explica que va enviar-li un e-mail per protestar contra la caricatura del Maig del 68 que havia presentat.

A.G.: Bé, vaig pensar que era millor que no seguís per aquest camí. Però continuo creient que no pensava de debò el que deia. La prova és que després va nomenar ministre d’Exteriors Bernard Kouchner, un dels líders estudiantils del 68. Pensi que, en aquesta França conservadora on vivim, ha sigut tan impactant com veure Carme Chacón convertida en ministra de Defensa quan està embarassada de vuit mesos [riu].
R.G.: Sí, tots dos nomenaments són gestos molt propis del 68, molt subversius.

Què creuen que Sarkozy no ha entès del Maig del 68?R.G.: D’entrada, potser no ha entès que, sense el Maig del 68, mai no hauria sigut president. Si no fos per aquella experiència d’obertura, els francesos mai haurien escollit un home d’orígens jueus hongaresos i grecs, casat i divorciat dues vegades, sense un passat rural que el lligui al territori francès. Però el títol del llibre és una simple excusa: el que volíem era veure què perdura de la revolta.

 

I quines són les conclusions? Per a què va servir el Maig del 68?

R.G.: La revolta ha fracassat, en el sentit que França continua sent un país conservador i molt vertical, però alhora va aconseguir revolucionar moltes coses. Va suposar l’adéu definitiu a dos mites. Ens vam adonar que la França eterna no existia i que la revolució que havia d’instaurar una gran societat comunista no arribaria. Li devem el món on vivim avui, sense punts de referència, sense ideologies preestablertes i sense fronteres físiques, on tothom és alhora mestre i alumne, productor i consumidor.
A.G.: El Maig del 68 va ser una revolució que en va anticipar moltes altres, de tipus democràtic i no marxista. De fet, a França va adquirir un caràcter fortament antitotalitarista, en especial contra el comunisme. Els intel·lectuals francesos ja desconfiaven de l’ortodòxia comunista molts anys abans de la caiguda del Mur de Berlín. A mi em van expulsar del Partit Comunista per haver protestat contra l’actuació soviètica a Budapest el 1956 i molts líders sindicals del 68, tot i estar-hi afiliats, tenien seriosos conflictes amb la cúpula del partit, que va arribar a insinuar que la revolta era un complot de De Gaulle.

Avui ningú sembla gaire interessat a revisar la vigència dels principis que van inspirar el Maig del 68. ¿Assistim a un aniversari extremadament superficial?

A.G.: Sense cap dubte, però commemorar alguna cosa sempre acaba implicant matar-la. S’ha intentat ficar el Maig del 68 en un recipient ple de formol, afegint-hi un parell d’imatges i de records curiosos. La gent s’agenolla o es pixa a sobre del 68, en funció del seu gust, però en tots dos casos dóna per entès que forma part del passat. En el fons, Sarkozy diu el mateix que [l'eurodiputat i exlíder de la revolta] Daniel Cohn-Bendit, que ha demanat que s’oblidi el Maig del 68 definitivament.
R.G.: I nosaltres el que diem és el contrari.

A.G.: Creiem que, més que un moment, va ser l’inici d’un moviment. Quaranta anys després, caldria pensar com s’aconseguiria una ruptura similar avui en dia i decidir com continuar endavant amb ella. Cal tornar a despertar l’esperit de subversió contínua.

Marc Pallarès i Ponsa

RECOMENACIÓ: "Converses amb Xavier Sala i Martin"

Títol: Converses amb Xavier Sala i Martin.

Autor: Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és periodista. Llicenciat en filosofia per la Universitat Ramon Llull, ha col.laborat en diferents mitjans de comunicació des de 1999: El Mundo, Catalunya Ràdio, Ràdio 4, Cadena Ser, Rac-1, Com Ràdio i diverses revistes i butlletins digitals. Els anys 2002 i 2003 va ser corresponsal del diari Avui i de Com Ràdio a Lisboa.

De l’any 2001 al 2004 va codirigir la productora 4 duros, dedicada a l’organització de recitals de poesia, música i teatre de petit format. Actualment és columnista del diari Avui i de elsingulardigital.cat

Editorial: DAU

Apunt: El llibre recull una sèrie d’entrevistes a Xavier Sala i Martí, fetes al llarg de mig any pel periodista Jordi Graupera, a cavall de Barcelona i Nova York. Converses en profunditat i a la vegada a l’abast de tots els lectors, que mostren qui és i com pensa aquest economista sobre una gran quantitat de temes: del Barça fins a la Universitat de Harvard, de la lluita pel futur de l’Àfrica al present de Catalunya, tant pel que fa al país com a la política del país. També hi trobareu la seva visió dels aspectes més punyents de la societat americana, l’enfrontament amb el Banc Mundial sobre la reducció de la pobresa al món, o el poder extraordinari de l’Estat en les nostres societats.

Pagesos, xinesos, marxistes, liberals, jugadors i directius de futbol, polítics, mitjans de comunicació, dictadors africans, economistes, jubilats, funcionaris, joves, empresaris, missioners o condemnats a mort, res ni ningú escapa de l’anàlisi, la crítica o la defensa, en un debat cara a cara sobre el món on vivim. Lúcid, a voltes sarcàstic i contundent, però sempre opinant sense embuts, Xavier Sala i Martín convida al lector a reflexionar amb valentia.

Xavier Sala i Martín: Natural de Cabrera de Mar, va néixer l’any 1963. És llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctor per la Universitat de Harvard, catedràtic a la Universitat de Columbia i professor visitant de la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en els camps del creixement economic, la distribució mundial de la renda, l’economia de la salut, la seguretat social, la teoria monetària, les finances internacionals, la pobresa, les desigualtats socials, i la pobresa i el desenvolupament econòmic, especialment a l’Africa. autor, entre d’altres, dels llibres Economic Growth (1995), juntament amb Robert J. Barro, Apuntes de Crecimiento Economico (1994) i Economia liberal per a no economistes i no liberals (2001). Fundador i President de les fundacions “Umbele. Un futur per africa”, dedicada a la promocio de l’educacio a l’Africa i “Empresaris Sense Fronteres – CEOs Without Borders”, dedicada a la promoció del desenvolupament empresarial als països pobres. Assessora el programa de competitivitat World Economic Forum de Davos i edita el Global Competitiveness Report. És president de la Comissió econòmica del FC Barcelona i col.labora a La Vanguardia i a Catalunya Radio.

Articles de Sala i Martin aquiMarc Pallarès i Ponsa